Primàries al PSPV: Una oportunitat perduda.... per Toni Gaspar?

[Aquí está la versión en castellano de esta entrada]

Tot i que m'havia fet el propòsit de no escriure sobre les Primàries al PSPV fins que s'acabara el procés finalment no he pogut resistir la necessitat de fer uns apunts sobre el que està passant motivat, fonamentalment, per la roda de premsa que ha fet este matí un dels candidats, Toni Gaspar. Cal dir, abans de tot, que a estes primàries jo sóc partidari de Ximo Puig així que imagine que és normal que no compartisca les coses que fa l'altre candidat. Però tot i això, m'agradaria dir la meua sobre el que ha passat.
No vaig a entrar en si té o deixa de tindre raó en les "acusacions" que fa. No estic en cap lloc de responsabilitat en el procés de primàries i no tinc informació de primera mà sobre com s'han fet les coses. Que el procés és millorable crec que és evident per a molts però això no implica necessàriament que beneficie un dels candidats, crec que els ha perjudicat/beneficiat els dos i possiblement en la mateixa proporció.
El que si em sembla criticable és la forma de fer aquesta denúncia. Gaspar parla de que l'"aparato" (sempre l'aparato) del partit ha treballat per Ximo Puig i ha discriminat la seua candidatura, demana "observadors" de Ferraz en el procés electoral (una incongruència quan també sap que el candidat de Ferraz és Puig) i critica que hi hagen "urnes itinerants" que visiten els pobles per afavorir la participació.
Com he dit, no tinc intenció d'entrar a discutir estes denúncies perquè no puc saber quí té raó. El que si critique obertament és la forma de fer-ho. En un moment on el nostre País està patint una desfeta que per a molts deixa la d'Almansa com un joc de xiquets de bolquers, publicitar unes acusacions d'esta forma no pot sinó beneficiar el PP que, segons han reconegut els dos candidats, és l'únic "enemic" que tenen.
Si Gaspar haguera volgut buscar solució als problemes que pensa que existeixen o que han existit, hi ha vies internes que no necessiten de la publicitat que només fa mal al partit que, ara mateix, és dir que fan mal al País. Ferraz escoltarà Gaspar igual amb roda de premsa que si acudeix directament a ells.
Quin benefici tira Gaspar d'esta denúncia? Personalment crec que l'únic benefici que pot aconseguir és mobilitzar "els seus" però estos ja estaven més que mobilitzats així doncs, aconseguirà més vots pel fet de mostrar-se com l'antisistema del partit? Ho dubte molt. La gent que coneix com funciona este partit enten massa bé què volen dir algunes jugades, pot ser Gaspar pense que així reforça el seu missatge central de campanya "Tria Canvi" però sembla no voler adonar-se que eixe ha sigut, possiblement, el seu error fonamental. Centrar la campanya per ser el candidat del PSPV a la Generalitat en un hipotètic canvi al partit reflexa una falta de comprensió, o d'acceptació, dels processos del partit. Este procés de primàries no s'ha dissenyat per triar el Secretari General del PSPV sinò el candidat a President de la Generalitat, centrar la campanya en la contraposició "vella forma de fer política" versus "nova forma de fer política" (sense que ningú tinga encara clar què vol dir este lema quasi-publicitari) crec que no ha sigut molt encertat per dos raons, la primera perquè als ciutadans no-militants els importa ben poc el que passa al partit i no veuen tanta diferència entre Toni i Ximo a banda de l'edat; la segona perquè presentar-se com "nou" quan també va formar part de l'equip que va dur el PSPV als pitjors resultats electorals de la seua història recent no deixa de tindre una càrrega de cinisme tan important que, per a mi, l'invalida com possible candidat a President.
Este partit ha conegut ja alguns candidats que, en no haver estar recolzats per la majoria, han mostrat el seu descontent de formes poc democràtiques. Rosa Díez i Toni Asunción són els exemples més clars. Falta per veure si també són l'exemple on es mira Toni Gaspar si, finalment, perd les primàries com suggereix la seua acció d'avuí.

Majoria parlamentària vs Majoria social

[Aquí podéis encontrar la versión en castellano de esta entrada]

Vull començar l'any amb una reflexió que m'ha produït l'adicció del PP per exercir des del poder una veritable i completa contrarreforma del nostre magre sistema públic de justícia social igualitària (allò que alguns anomenen Estat del Benestar). Cada enderroc que el PP decreta, du associat un allau de protestes contra les que argumenta que disposa de la legitimitat democràtica que li donà el resultat electoral. I això és ben cert, el PP disposa d'una majoria absoluta/absolutista fruit del resultat del 20N. No és qüestió de discutir el seu dret a governar conforme considere convenient per al conjunt del país (deixant a banda el fet que a les eleccions mentí sobre el que pensava fer a l'arribar al Govern). Ara bé, els nostres governants són ben conscients, ho reconeguen públicament o no, que la legitimitat electoral que disfruten (i abusen) no pot considerar-se recolzament de la majoria social. I no ho dic només pel fet que alguna (o totes) les lleis del PP puguen trobar l'oposició dels ciutadans sinó perquè no deurien oblidar quin és l'origen de la seua força parlamentària. El 20N de 2011 10.830.693 votants donaren 186 escons al Congrés dels Diputats al PP i eixa és la base de la seua força. Però la resta de partits amb representació parlamentària, que sumen 164 escons, reberen 12.316.296 vots. És a dir, la majoria parlamentària no representa la majoria social del país. És evident que la democràcia consisteix en el govern de tots per part de la majoria, però no deurien oblidar els nostres governants que des del moment que es governa per a tots, les minories han de ser considerades a l'hora de fer les lleis. No hi ha una obligació legal de fer-ho així però si una obligació ètica de posar el govern al servei de tots els ciutadans. És evident que el PP no té cap intenció de desviar-se un centímetre del seu full de ruta, és evident que res que puga dir-li la societat en el carrer o al Parlament, els farà canviar el més mínim de les seues postures però això no deuria voler dir que els ciutadans oblidem què fan, com ho fan i com ho argumenten per a tindre-ho en compte la propera vegada que s'acostem a votar.

Pedagogia i "chiquilladas"

(Ací podeu trobar la versió en castellà)
Els que tenim fills menuts sempre anem preocupats amb què fer per aconseguir que estes personetes arriben a ser persones l’endemà. Com fer que adopten uns valors que els permitisquen sobreviure en societat i ser acceptats per les seues característiques. Doncs bé, una de les lliçons que més normalment es sent quan un pregunta psicòlegs, pedagogs o quan llig articles sobre el tema és que les accions han de tindre conseqüències, i que si a una actitud reprovable d’un xiquet no li s‘oposa una reacció (mesurada, adeqüada i en sentit positiu) el més normal és que al temps torne a reproduir-se l’acció no desitjada.

Segurament este és un assumpte on si preguntem a “l’home del carrer” hi trobarem un consens prou estès al conjunt de la nostra Societat. I ara perquè em pega per parlar d’açò? Doncs molt simple. Ahir em vaig assabentar que les Joventuts Socialistes de Madrid havien suspès de militància una persona que havia escrit al seu Twitter una frase que pot interpretar-se com d’incitació a la violència. És a dir, hi ha un exemple d’acció-reacció clar. Esta reacció no va només adreçada a la persona que ha tingut una actitud reprovable des de l’òptica dels Joves Socialistes, val també com a advertència per a la resta de militants, llença el missatge que diu “els nostres valors són incompatibles amb certes actituds”. Si la pedagogia té raó, caldria esperar que no es tornés a repetir una acció semblant o, si no fos així, la seua freqüència i intensitat fóra sensiblement reduïda.

I quins altres exemples hem viscut recentment? Doncs situacions molt semblants amb respostes molt diferents. Este estiu hem vist de manera habitual com sorgien fotografies de joves de Noves Generacions del PP recolzant simbologia i règims feixistes. El nombre d’imatges ha sigut sorprenent en un país on no fa tant de temps encara governava un dictador contra els seus ciutadans. Doncs bé, quin ha sigut la reacció a eixa acció? Cap ni una. Cap dels membres de Noves Generacions s’ha vist amonestat per l’organització a la qual pertanyen ni per l’organització de la qual depenen políticament. Fóra d’unes palmadetes a l’esquena i d’un “son chiquilladas” no s’ha sentit res més. Conseqüència, els “chiquillos” de Noves Generacions viuen còmodes dintre l’exaltació de la simbologia feixista. Ara bé, ens podem estranyar quan els seus majors toleren que als col·legis es facen fires feixistes o que a les manifestacions continuen apareixent banderes franquistes (nota: l’escut franquista es basa en el dels Reis Catòlics però no és el mateix. Una bandera amb el “Una, Grande y Libre” no té res a veure amb els Reis Catòlics) i mans alçades “a la romana”?

Segons la teoria pedagògica indicada al començament, la falta de reacció ante estes accions només pot dur a la reiteració en les actituds filo-feixistes i això, en completar-se el desenvolupament de les persones implicades voldrà dir que eixes actituds seran considerades com correctes dintre d'un marc de convivència específic que, en teoria, deuria menysprear-les.

Al remat, crec que l’autèntic escàndol de tot el que hem viscut este estiu amb les fotografies filo-feixistes dels membres de Noves Generacions és que des de l’esquerra hem pogut arribar a pensar que la democràcia estava ben assentada a les bases del PP. Que un grup minoritari de franquistes podia estar més o menys amagat es podia esperar, però que el franquisme tingués encara una força tan gran dintre de la dreta espanyola és una mostra més de com de mal es va fer la “modèlica transició” espanyola.

Políticament Incorrecte: El Bipartidisme Inexistent

Entrada publicada a La Veu del País Valencià el 16/6/2013. Podeu trobar una versió en castellà ací.

El 15 de juny es compliren 36 anys de la celebració de les primeres eleccions democràtiques a Espanya des de la II República i per això m’ha semblat interessant fer estes reflexions sobre el nostre sistema polític actual, particularment en allò que s’anomena el bipartidisme i que sembla ser la causa de tots els mals, polítics, que tenim. I ja puc dir ací que la tesi d’aquesta entrada és, simplement, que el bipartidisme no existeix i que només és una estratègia política per treure benefici electoral propi de partits que han tingut, al menys fins ara, una influència política limitada i que veuen a l’abast de la ma el poder guanyar allò que s’anomena “parcel·les de poder”

Que vivim una època complexa és més que evident. La crisi econòmica encetà una crisi política profunda que està posant en qüestió un sistema polític que dóna signes d’un esgotament accelerat, entre d’altres coses, per una crisi ètica molt més profunda i que afecta les institucions de l’Estat que sorgí de la dictadura. Com tota situació de crisi extrema, el panorama polític es veu trasbalsat per dos missatges que resulten molt atractius per als ciutadans ideològicament situats a l’esquerra de l’espectre polític. Primer, que PSOE i PP són dues cares d’una mateixa forma d’entendre l’acció política i de com fer servir els poders de l’Estat. I, segon, que eixa identitat ha convertit el nostre sistema representatiu en un sistema “bipartidista” i que eixa és la raó de tots els mals que ens assolen. Al primer punt intentaré respondre un altre dia, ara voldria donar el meu punt de vista sobre l’anomenat bipartidisme i el seu origen.

Abans de res, parlem de les dades. Tenim un sistema polític que ens du a un bipartidisme de facto? Des del 1977, i fixant-mos únicament a les eleccions al Congrés dels Diputats, podem veure que el nombre de partits que es presenten a les eleccions és prou nombrós (dels 51 del 1986 als 98 del 2008) mentre el de les candidatures que aconsegueixen representació és més constant, entre 10-14 segons les èpoques. Si mirem els diputats que acumulen les dos primeres formacions al Congrés dels Diputats desprès de cada elecció trobem que oscil·la entre el 81% del 1977 i el 92% del 2008, mentre que el percentatge de vots acumulats entre les dues formacions era del 64% el 1977 i del 85% el 2008. És a dir, hi ha premi per als partits majoritaris. Curiosament, el premi és més important, en termes relatius, quan menys vots reben: 17 punts de diferència entre vots i diputats el 1977 però 7 punts el 2008. Els motius que tradicionalment expliquen esta situació són tres: 1) un sistema electoral que aplica la Llei d’Hondt que afavoreix els partits més votats front als que no reben tants vots, 2) al fet que la concentració de vot d’alguns partits els dóna una representació exagerada, segons altres partits que es senten perjudicats, al Congrés i 3) que no val igual el vot a províncies poblades que a províncies menys poblades. Però pot ser resulta interessant ara veure què passa a les eleccions europees, quan la circumscripció única fa que el segon i el tercer dels arguments anteriors no siguen d’aplicació. En este cas, els dos partits més votats han rebut entre el 62% (1989) i el 85% (2004) dels vots i el 70% i 91% respectivament dels escons repartits eixos anys. Val a dir que normalment es considera que les eleccions europees una part dels ciutadans les aprofiten per a donar un càstig al partit de govern, la qual cosa subestimaria el percentatge de vot que les dues primeres opcions aconseguirien si la convocatòria fora en clau estatal.

S’aprecia de les xifres anteriors que si bé és cert que el sistema electoral, per l’ús de la llei d’Hondt, perjudica els partits minoritaris, fonamentalment els d’àmbit estatal, no és, ni de bon tros, un perjudici tan greu com volen fer-mos veure estos mateixos partits. Perquè doncs inventen l’existència del suposat bipartidisme de la política espanyola? Doncs no és més que un argument per afeblir al PSOE. No es tracta de cap contuberni, simplement els “atacs” a l’inexistent bipartidisme nomes venen de l’esquerra del PSOE perquè són els únics partits que podrien beneficiar-se d’una davallada d’este partit. El PP, de moment, viu còmodament la seua hegemonia de l’extrema dreta i no sembla que UPyD estiga, encara, en condicions de llevar-li prou força com per fer que arribe a ser preocupant.

Quin és el problema fonamental de la crítica al bipartidisme, repeteixo que inexistent, del nostre sistema electoral? Doncs que manifesta un menyspreu absolut envers els votants i la democràcia. Si hi ha dues opcions polítiques que acumulen un percentatge important dels escons al Congrés és, fonamentalment, perquè és el que els ciutadans han votat, és a dir, és el que majoritàriament volen. Voler amagar la incapacitat de generar alternatives polítiques que il·lusionen una part més important de la població pels partits minoritaris darrere un suposadament pervers sistema electoral dirigit a silenciar-les no és més que menysprear la intel·ligència dels ciutadans i la seua capacitat de decisió quan les eleccions dels ciutadans no van en la direcció que els agradaria als dirigents d’eixes formacions. A més, si les propostes de les formacions minoritàries que parlen del bipartidisme com el pitjor dels mals del nostre país no han estat acceptades o recolzades pels votants, pot ser deurien dur a una autocrítica no basada en els entrebancs d’un sistema electoral possiblement imperfecte però ni de bon tros tan castrador com ens volen fer creure. Pot ser tinga a veure amb una història de lluites internes pel poder, com pot ser el cas del PCE o, ara, d’IU on les baralles internes han estat ben presents fins fa ben poc o pot ser per les inconsistències d’un discurs polític amb una ductilitat exagerada canviant les propostes programàtiques, i fins i tot les aliances polítiques estratègiques, amb l’únic objectiu d’aconseguir entrar a les institucions com pot ser el cas del Bloc, ara soci majoritari de Compromís. En tot cas, la realitat és que el problema que les formacions minoritàries li veuen al bipartidisme, si existís, no és la seua existència sinó el fet que no són elles les suposades beneficiàries. Estem davant d’un “quítate tu ‘pa’ ponerme yo” disfressat amb la dignitat d’una reivindicació que molta gent acaba creient-se perquè ningú li l’ha argumentada.

Que el sistema electoral necessita una reforma en profunditat és inqüestionable, però possiblement, la necessitat de la reforma no es trobe en augmentar la proporcionalitat directa, és a dir, en igualar el percentatge de vots i percentatge d’escons sinó en fer un sistema electoral que done més veu als ciutadans, que pose als representants polítics a l’abast dels seus electors i que dispose de canals de comunicació directa amb la societat. Necessitem un sistema electoral que prime la rendició de comptes, que li lleve poder als aparatos dels partits per tornar-li’l als ciutadans i que siguen estos els que determinen, per exemple via primàries obertes, quins són els candidats més adients per a cada elecció. Un sistema electoral que done la possibilitat de que les majories no passen per damunt de les minories sense prendre en compte les seues necessitats. I ací el concepte de minoria no és només polític, que també, sinó que amb ell vull fer referència, per exemple, a que territoris despoblats han de tindre un pes superior al que la seua demografia justificaria per poder tindre possibilitats de ser escoltats. Necessitem un sistema electoral que deixe fora de les institucions als representants que no compleixen amb la màxima de “servei públic”, de ser funcionaris al servei dels ciutadans. Segurament hi ha moltes fórmules per aconseguir un sistema electoral que puga semblar més just o més proporcional, i espere que més prompte que tard arribem a trobar una fórmula que ens done a tots la impressió de normalitat que necessitem. Però mentre això passa, el que no és èticament acceptable és llençar missatges sobre una situació que no existeix, el bipartidisme, per a justificar les incapacitats pròpies i per menysprear el que els ciutadans han decidit.

La falàcia de la "millora" de l'evolució de l'atur el 1er trimestre de 2013 a Espanya

(Una versión en castellano se encuentra aquí)
Este és un post atípic. Com que serà difícil de llegir-lo sencer us deixe ací les conclusions:
1. El Govern menteix, i crec demostra-ho, quan diu que hi ha una desacceleració a la destrucció d'ocupació al primer trimestre del 2013.
2. Tot i tindre menos població activa, la tasa de destrucció d'ocupació no mostra símptomes de canviar la tendència de manera clara.

A vore, a estes altures del partit ningú no pot pensar seriosament que els missatges del Govern d'Espanya (si, els de Soraya, Luisito, Cristóbal, Fàtima, Ana(s) i un tal Mariano que sembla més una llegenda com la de la "xicona de la corba" que altra cosa) són fiables, creibles, ajustats a la realitat... efectivament, és difícil creure'ls. De fet, per a un ateu com jo, em sembla que abans em creuria la història del colom i la dona que es queda en estado de buena esperanza que no pas cap de les afirmacions, solemnes això si, de la banda de bandarres que ja he esmentat. Per això huí m'he plantejat un exercici per veure com era de fàcil o difícil desmontar el darrer mantra del equipo económico habitual, que l'atur va comportant-se millor gràcies, malcreguts, que sou uns malcreguts, a la meravellosa reforma laboral de la Ministra de Treball que només ha treballat, vostés segur que em permeten esta llicència poètica, al PP que eixa és una altra, la facilitat que tenen els liberals de dretes (si, ja sé que parlar de "liberal" i calificar-lo "de dretes" és una redundància insuportable, però també és possible que algun lector despistat encara no ho tinga clar) per dir com és de roin la gent que viu penjada de subsidis i prestacions com els parats, o de subvencions com els sindicats, però mai no cauen a renunciar als sous que paguem tots als seus afables funcionaris, com els qualificà Floriano. Però be, tornem a la història central que em disperse, i és que amb aquesta tropa és tan fàcil passar de l'un a l'altre i desprès a un tercer... que més que un bloc deuriem escriure un Quixot a 10, o 100 o 1000, mans. Doncs jo volia donar la meua sobre el que pense és una falàcia més del Govern quan diu que tot i l'augment de l'atur que mostra l'EPA del primer trimestre de l'any 2013 hi han signes de "reducció de l'augment" o alguna cosa semblant però dita més florida i amb més gràcia, que si passaren el mateix temps que perden a buscar expressions i inventar paraules per no dir res a buscar la solució a l'atur este país fa temps que no quedaria ni un aturat, però cap ni un. Així doncs, tenim 6,2 milions d'aturats però hem d'estar contents perquè el ritme de destrucció d'ocupació es redueix, és a dir, perdem menys ocupació que abans. Açò ja no ho diuen, perquè seria insultar encara més la inteligència dels ciutadans i tots tenim un llímit, fins ells, però este argument el que busca es instal·lar la idea de què comencem a millorar. La veritat és que amb esta història és una de les poques en les que m'agradaria que tingueren raó i no s'enganyaren (ni ens enganyaren) però va a ser que no. I perquè? Doncs perquè és, pura i simplement, MENTIRA. Com? diran vostés entre sorpresos i indignats amb mi, estàs proposant que estos santos varones y mujeres menteixen? Impossible, continuaran pensant vostés, el nostre Govern sempre mira pels seus ciutadans, això és el que ens ensenyaren a escola i els frares, o les monjes, no podien mentir així que... però clar, quan un arriba a esta conclusió se'n recorda de totes les històries de pederastia que l'esglesia ha (o encara està) bloquejant i perdonant, l'actitud de la jerarquia catòlica envers els espanyols amb alguns que anaven bajo palio mentre els altres anaven bajo palos. Total, que ningú no sap ja a qui creure tot i que alguns tenim clar a qui no creure. Torna, Jordi, torna que te'n vas una altra volta...
Perquè dic que és mentira que l'atur no evoluciona "favorablement" com diu el govern? Molt simple, perquè eixe argument està basat (intencionadament o no) en una premisa errònia. El càlcul de la variació que "millora" es fa sobre el nombre total de treballadors i no sobre el nombre d'ocupats del trimestre. Al gràfic que apareix ací baix he calculat la variació de l'ocupació però sobre el total de gent que, a cada primer trimestre dels anys analitzats, tenen feina. És a dir, quin percentatge de treballadors ha perdut la seua feina sobre tots els que en tenien en eixe moment. Com es veu al gràfic (línea blava), la variació en l'ocupació continua essent negativa. No s'aprecia cap sìmptoma de recuperació. A la línia roja hi apareix la variació en la població "Activa" és a dir, aquells en edat de treballar (ho facen o no amb independència dels motius). Quina conclusió ens dona esta altra línia? Que tot i que cada vegada hi ha menys gent en disposició de treballar la destrucció de llocs de treball continua essent tant o més important del que era.

I com és possible açò? Bàsicament perquè el que és important a l'hora de fer els números és fer-los adequadament i segons quina pregunta estem intentant respondre. Així, si preguntem quina és l'evolució de l'ocupació hem de fer els números sobre el total d'ocupats més els acomiadats eixe trimestre. Això dona la variació mostrada i ahí es veu que des de que Rajoy y sus muchachos arribaren al Govern, les coses no semblen anar a millor com ens agradaria y com ells diuen. El pitjor de tot és que cada trimestre que passa hi ha menys ocupats i menys gent considerada "activa", si continuem així en poc de temps el país no serà sostenible.

(Nota a peu de pàgina: A veure, jo no sóc economista així que no tinc cap autoritat acadèmica però si tinc costum de treballar amb estadístiques i dades i no m'agrada com s'utilitzen de vegades per a que semble que diguen el que l'interessa a qui està manant, que normalment coneix les xifres abans que ningú i té temps per mirar-se-les i buscar la forma més convenient de presentar-les)

Pere Navarro s'enganya

Pere Navarro demanava fa uns dies l'abdicació de Joan Carles I però no ho va encertar. El seguit d'escàndols que la societat espanyola està vivint darrerament només du a la depressió social més profunda des de, possiblement, el fina del colp d'estat de Franco & Cia el 1.936
Però el Secretari General dels socialistes catalans no ha estat encertat. Pensar que la substitució d'un rei per un altre puguera ser una solució als problemes del país (o a una part dels problemes) no sembla raonable.
Vol dir això que no hi ha solució possible? Doncs si que hi ha i no és altra que encetar un nou procés constituent que reprenga els valors republicans que quedaren abortats pel colp de Franco. Hem de reprendre la Política en majúscules, induïr un procés que done la força a la gent. Que assegure que la participació ciutadana és possible, i obligada, no a les eleccions sinò en tots els processos i decissions polítiques. Amb una llei electoral justa, que garantisca els drets de les minories sense que arriben a segrestrar la voluntat de la majoria. Que establisca una organització federal de l'Estat. Que incloga un codi de transpariència en tots els procediments administratius i a tots els nivells de les Institucions de l'Estat i que, en aquells casos on puga ser acceptable una restricció o suspensió d'aquest codi, s'establisquen mecanismes de control que garantisquen l'ús correcte dels recursos públics, siguen estos econòmics o polítics. Que garantisca els drets bàsics de tots els ciutadans. Que tinga com a objectiu fonamental la igualtat d'oportunitats per a tots els ciutadans. Que garantisca els drets dels més desfavorits. Que garantisca els drets bàsics de tots i establisca també les obligacions de tots. Que dóne a l'Estat un paper fonamental en la regulació de l'activitat econòmica.
Fa prop de 40 anys Espanya travessà un periode que te algunes semblances amb el que estem vivint actualment. Una brutal crisi econòmica que tenia la societat deprimida només pogué començar a ser superada amb l'esforç de la Societat que va adoptar un projecte comú, deixar enrere el franquisme i construïr un nou sistema polític. Ara que l'edifici institucional que es va construïr aleshores sembla haver esgotat el seu funcionament necessitem generar un altre projecte que ens permitisca avançar en un camí que encetarem fa més de 80 anys, necessitem anar cap a la 3a. República, t'hi sumes?

Va com va

Pensant estava en la nova entrada del bloc i, tot s'ha de dir, duia massa temes al cap però cap no volia ixir. Per això aquesta entrada no és original, és l'explicació del canvi de títol del bloc que a partir d'ara passa a dir-se "Va com va" perquè és la cançò de l'Ovidi que millor explica moltes coses del que passen, podeu sentir-la ací i/o llegir-la ací:

A tu t'emprenya molt que jo et tingui mania.
Va com va.
A mi m'emprenya molt que tu vagis fent cria.
Va com va.
A tu t'han dit preciós, a mi m'han dit tu calla.
Va com va.
I jo no vull callar mentre tu tens la tralla.
Va com va.
Va com va.

A tu t'han dibuixat, jo trenque la ploma.
Va com va.
A mi m'han fet ple d'odi, a tu t'han fet de goma.
Va com va.
A tu t'han dat l'herència, a mi m'han dat la vida.
Va com va.
A mi em toca lluitar, a tu prendre la mida.
Va com va.
Va com va.

Si jo no tinc per mi, si tu no en tens mai prou.
Va com va.
I ets tu qui reps de mi, jo de tu cobre un sou.
Va com va.

Si jo ja m'he cansat d'anar vivint dient
el va com va,
pensa que sols diré fins que més no podré:
Va com vull. Com volem.

Si jo ja m'he cansat d'anar vivint dient
el va com va,
pensa que sols diré fins que més no podré:
Va com vull. Com volem.

Què esperem?

Actualitze esta entrada el 2 de febrer desprès de veure a la premsa com les anotacions dels tresorers del PP suggereixen una trama de corrupció i saqueig de diners públics pels dirigents del PP que deixa la democràcia en estat de coma. Amb això, amb la història (ridícula, patètica... però no menys greu) de Mato i el seu confetti, amb el nul sentit democràtic d'un president de Govern il·legítim (per presentar-se a les eleccions amb mentides grolleres sobre el que anava a fer) no puc més que refermar-me en la sensació que només un procés constituent pot reiniciar aquest país. Un procés que, a més, ha de fer-se eliminant de l'escena política a tots els actuals dirigents de la dreta espanyola i a tots els nivells. Els corruptes, per ser-ho; els honrats, per ajudar a netejar un partit que està duent Espanya al llímit.

Acabem d'assabentar-mos de la presumpta existència de sobres de diners públics que passaven, per la via indirecta d'empreses que contractaven amb les administracions, a les mans de dirigents del Partit Popular. Aquest és el pitjor cas de corrupció que s'ha descobert fins ara (i ja van uns quants) al nostre sistema polític i ha estat possible per la facilitat amb la qual els polítics poden arribar a manipular tots els procediments legals per obtenir un benefici il·legítim. A més, estos problemes reflexen d'una manera clara quina percepció tenen d'allò públic des del Partit Popular, de manera legal o il·legal no tenen cap problema en buidar de contingut l'Estat i trasvassar els recursos públics al sector privat, però ni tans sol al sector privat en sentit ampli, només a aquella part amb la qual tenen relacions directes (econòmiques, de partit o familiars/amistat).

A més, aquesta situació, com tantes d'altres, mereix una explicació del nostre President del Govern, però aquesta explicació no ens serà oferida. Primer, perquè Rajoy ja ha demostrat que no l'importa gens ni mica el que la societat espere d'ell. Ell va al seu ritme i si mai no ha oferit explicacions de res quan tots l'esperàvem, perquè hauria de ser diferent ara? A més, quí necessita explicacions quan tot sembla prou clar?

1. El tresorer del PP donava diners negres a dirigents del Partit
2. El 2009 Cospedal va fer que acabara açò, ergo Cospedal ho sabia i no va fer res
3. Si Cospedal ho sabia és una delinqüent per no denunciar-ho. I Rajoy? el més normal és que Rajoy ho sabés també. Si no ho sabia, és un inútil per no conèixer que passa a les altes instàncies del seu partit; si ho sabia és un delinqüent per permetre-ho fins el 2009. En tots dos casos, Rajoy no està capacitat per ser President del Govern de l'Estat.

Tot açò posa en evidència que el PP, que quan aquesta trama semblava estar en marxa no deixava d'acusar els socialistes de corruptes pels casos Roldan i dels Fons Reservats, no només eren corruptes, sinò que al PP no tenien cap problema en mentir als espanyols presentant-se com el partit de dirigents honestos que, com va coneixent-se ara, no ha semblat ser mai. Així s'explica millor la poca vergonya que tingueren el 2011 presentant un programa electoral que, com ja va anunciar Rubalcaba al debat previ a les eleccions, no tenien cap intenció de complir.

Quina lliçò podem extraure de tot açò? És evident que la jugada de El Mundo és clara. Tots els fets que es publiquen han prescrit i no seran investigats si no es conèixen noves dades que siguen encara punibles. Però tot açò, en un context de crisi política terrible, amb una economia en crisi per l'aplicació del "neo"liberalisme i la desregulació dels mercats, crisi de valors i crisi social no més té una eixida raonable, un procés de regeneració política completa que obligue als actors polítics a jugar amb unes normes clares i trasparents i, sobre tot, amb l'únic objectiu del benefici de la societat. Podem aconseguir això? Tot i trobar-mos en un moment de depressió social per l'extensió de la corrupció que va coneixent-se és obligat pensar que hi ha solucions i que no són difícils d'aplicar. Ací van unes poques idees que són fàcils d'implementar tot i que pot ser necessiten d'una forta pressió social per aconseguir-ho.
A curt termini la regeneració de la política pot vindre si:

1. Apliquem les polítiques de transparència que es coneixen com "Govern Obert" (http://governobertcv.wordpress.com/). Són normes fàcils i simples. Amb voluntat política es podrien posar en marxa amb un cost reduït (i molt inferior al de qualsevols dels casos de corrupció descoberts).
2. Introduïm modificacions legals que canvien el règim penal dels polítics. És evident que tots els ciutadans hem de ser iguals davant la llei. Però també sembla evident que aquells que es dediquen al Servei Públic han de reconèixer que estan obligats a tindre un "plus" d'honestitat i de controls de la seua activitat. Per això una proposta inclouria:
1. Que quan un polític és imputat, siga temporalment apartat de les seues obligacions públiques (igualment al si d'un partit com a les institucions). Si al final el resultat judicial és absolutori, el polític és rehabilitat i recupera el seu lloc amb alguna compensació (política) pel temps on ha estat apartat; si no ho és, doncs acaba com decidisquen els jutges.
2. Creació de jutgat(s) específics per la persecució de delictes relacionats amb l'activitat política. En cap cas és raonable que la justícia es prenga tant de temps en poder determinar les responsabilitats penals dels ciutadans, però el prejudici que es causa és encara major en els casos de corrupció política. Per això, deurien existir tribunals específics per aconseguir que la tramitació dels casos de corrupció política estagueren resolts el més ràpidament possible.
3. Anul·lar la prescripció en casos de delictes econòmics relacionats amb l'activitat política. Com podem veure ara, la informació publicada fa referència a presumptes casos que ja han precrit. Pot ser no es puga evitar la prescripció, però és important que els ciutadans conegam quí, com i per molt de temps, els nostres representants han estat immersos en activitats il·legals. Per això, propose que s'investiguen tots els casos de corrupció política fins a la fi, determinant les responsabilitats que s'escaiguen de manera que els ciutadans conegam quins dels nostres polítics han tingut actituds delictives, amb independència que puguen ser subjectes de càstigs penals o no.
4. I encara que no tinga una relació directa amb els casos de corrupció, s'haura d'establir un mecanisme que demane responsabilitats als polítics per les decissions preses al Govern, especialment quan aquestes decisions són contràries al que proposaren al seu programa electoral. Açò obligaria també a que les programes electorals no foren declaracions genèriques que diguen al mateix temps una cosa i la seua contrària.

Però tot aquest procés no és més que la conseqüència de l'actitut de la nostra societat envers la política. Fa molt de temps els ciutadans vàrem abdicar de la nostra responsabilitat de control dels nostres representants. Possiblement per falta de cultura democràtica, els ciutadans pensàrem que amb exercir el nostre dret de vot cada 4 anys ja en feiem prou i se n'adonem que no és així quan ja la situació ha arribat a un punt d'insostenibilitat manifesta. Això em du a fer una nova proposta:  refer el nostre sistema polític des del començament. Desprès de quasi 40 anys des de la mort del dictador i quan ja han desaparegut (fa temps ho feren) les tuteles fàctiques que existiren durant la transició del règim franquiste a la monarquia parlamentària no hi ha cap raó que ens impedeisca establir un nou procés constituent que prenga com a base l'antecedent més immediat de sistema democràtic que existí a Espanya, la II República, per, a partir d'ell fer la veritable transició entre la dictadura i la democràcia. Este procés deuria restablir la memòria dels qui lluitaren per defensar la legalitat democràtica i donar a la població espanyola la capacitat de decidir, i de manera separada, sobre aspectes fonamentals de l'estructura d'un nou sistema polític:

• Capacitat de decidir sobre Monarquia parlamentària o República.
• Capacitat de decidir sobre l'organització de l'Estat: Federal, Autonòmic, Centralista.
• Capacitat de decidir sobre quins serveis públics han de ser mantinguts dintre d'un sistema públic, universal i gratuït (o no).
• Capacitat de decidir sobre els drets individuals de les persones, incorporant a la nova Constitució aquells avanços socials adquirits (avortament, matrimoni igualitari, dependència) però deixant el lloc necessari a futurs desenvolupaments que el progrés social puga posar en evidència.
• Capacitat de decidir sobre les característiques fonamentals de la llei electoral de manera que tinga major proporcionalitat però preservant també els drets de minories.

Este nou procés, també ha de garantir la suficient transparència per permetre que els governants, governen però controlats pels governats. Amb mecanismes de participació de la ciutadania més àgils i directes aprofitant les noves tecnologies. I garantint un funcionament adeqüat també dels Partits Polítics que facen innecesàries actituts que acaben produïnt casos de corrupció manifesta.

És difícil i complicat, però quan un edifici te problemes estructurals, normalment és més senzill enderrocar-lo i fer-ne un de nou que no pas reformar-lo amb troços que no acaben mai de solucionar els problemes.

Ressaca catalana

Acaba la nit electoral catalana amb uns resultats que permeten treure una sèrie de conclusions clares:
1. L'Artur Mas l'ha pifiada completament. Va errar al llegir la manifestació de la Diada catalana i no va tindre en compter l'història d'ambigüitat de CiU. Sense anar a la manifestació es va voler posar al capdavant del moviment nacional català sense entendre que el superava i que una part important d'aquells que es manifestaven també ho feien implícitament contra la política convergent. No se si, com diuen alguns comentaristes ha fet un "Álvarez Cascos" però evidentement no ha aconseguit cap guany de les eleccions.
2. El PSC continua amb la sèrie negativa pròpia i mostra la seua vinculació amb el PSOE. Són moments durs per al socialisme (la millor notícia per al TDT-party que tenen tan poca visió de país que no entenen que aquest necessita un PSOE fort), moments que toca aprofitar per renovar, pot ser no els líders, però si el projecte.
3. ERC recupera quasi tot l'electorat perdut desprès del tripartit. Queda a veure el detall de les votacions per veure si el que fa es recuperar els votants que no el seguiren les darreres eleccions o bé han aprofitat la davallada de CiU i PSC. En tot cas, és evident que el crit independentista de Mas ha anat cap a ells, no és d'estranyar fins i tot és d'agraïr i és mostra del seny català. Com pot ningú creure que CiU pot dur Catalunya a l'independència desprès de passar-se 30 anys jugant a fer por a Madrid amb aquesta història sense fer res més?
4. El PP continua amb la sèrie d'èxits i no sembla patir cap  senyal d'abandó de militants per la política de Rajoy (àlies "it is very difficult todo esto"). També queda pendent veure el detall de les votacions per esbrinar l'origen dels guanys però també és evident que la política de Madrid pot haver tingut poc efecte (per a bé o per a mal) amb el vot popular desprès de la deriva pseudo-sobiranista de Mas.
5. ICV, personalment crec que és un partit tradicionalment maltractat per l'electorat. Sense fer-hi part, pot ser és la franquícia més sòlida d'IU a Espanya (possiblement per no ser part d'IU) amb propostes clares però que no tenen l'estridència ni el populisme d'altres i per això els costa recollir les deixalles d'altres partits d'esquerres (és a dir, el PSC)
6. La història de Ciutadans també és diferent. Pujada històrica, arreplega part del vot natural del PP. Huí m'he assabentat que són d'esquerres, o que diuen que ho són. Com és normal, a València no arriba el seu programa, així que només puc guiar-me pel seu missatge central: autonomia "mala", Espanya "buena". Enhorabona per arreplegar una part important (relativament important deuria dir) dels que han tingut por al missatge sobiranista de Mas.
7. I ara "els nous". Des de for és complicat entendre el que passa en el món independentista, però resulta sorpresiu (per a mi) que un partit amb 4 escons passe a 0 i altre que es presenta per primera vegada en tinga 3. I em resulta sorpresiu per que es tracta de dos partits que crec que comparteixen molts punts programàtics. Bé, seran coses de la política catalana que alguns no entenem.
8. La resta. Val a dir que no tot són resultats que preocupen, hi ha un que també dona una certa alegria: que ni UPyD ni, especialment, PxC entren al parlament ni es troben en condicions d'entrar-hi. Per motius diferents, són formacions que abusen de la demagògia i la situació ja és prou complexa com per tindre a esta gent pel mig complicant'ho tot encara més.

Reflexió post-electoral d'urgència: S'acaba el miratge

Escric açò després de veure com a les eleccions d'huí a Galícia i Euskadi el PSOE ha patit una desfeta important que esborra el que, segons sembla ara, va ser el miratge andalús i asturià. No em correspon analitzar les raons del comportament de l'electorat i és segur que hi ha també motius que són aliens a la feina i les propostes dels socialistes però si crec que és interessant reflexionar sobre la situació en què es troba el partit.
Després de perdre el Govern el novembre del 2011 ens trobem amb un partit amb un seriós problema de connexió amb la societat. És evident que no hi ha cap signe de connexió amb el que seria l'electorat natural del partit. Els votants que es troben a l'esquerra ideològica no veuen al PSOE un partit amb força per canviar, a millor, la societat. Podríem pensar que ens trobem davant una crisi existencial del partit, és natural que després de ser desallotjat del poder, un partit passi una certa temporada amb la moral decaiguda i es recol·loque ideològicament. També és possible que passe un cert temps a renovar el missatge i les cares dels que dirigeixen el partit. Però tot això és normal en temps normals, no pot ser-ho amb un país sotmès a una crisi tan salvatge com la que estem patint. Hi ha molt a perdre i Espanya no es pot permetre un PSOE que no estiga treballant per treure-la del forat on una crisi provocada per les polítiques neoliberals (que jo diria paleoliberals perquè no acabe de veure la diferència amb les politique capitalistes clàssiques de començaments de la revolució industrial ) i per l'aplicació de les receptes del govern del PP. El partit ha de fer propostes de solucions que poden implicar sacrificis, fins i tot retallades (però carregant els ajustos de manera proporcional entre TOTS els ciutadans), però que haurien de servir per sortir de la crisi amb més força i un sistema social més sòlid del que teníem abans.
Però perquè el PSOE puga fer això ha de refer el seu missatge i això passa per repensar quins són els objectius del partit i poder oferir un projecte a llarg termini als ciutadans del país. Ha de deixar de ser un partit polític presoner del màrqueting polític i social per oferir un marc de pensament i de propostes que s'ajusten al que la societat demana i sempre des de l'òptica socialista. I això només ho pot aconseguir amb una renovació completa dels equips directius, la qual cosa no implica deixar de banda l'experiència dels líders actuals i passats, i, sobretot, un retorn al socialisme clàssic. Tinguem-ho clar, el capitalisme està atacant els fonaments dels sistemes socialdemòcrates i de benestar, vol tornar a l'esclavisme la classe treballadora amb missatges com "o Eurovegas o atur", vol evitar que els fills dels treballadors arriben a tenir les eines intel·lectuals al seu abast i volen perpetuar una classe dirigent elitista. Tot això s'ha de combatre pacífica però enèrgicament i només ho podrem fer si tenim un partit que presenta una proposta política clara i pensada i preparada per al llarg termini. Per això demano des d'aquí:
1. La dimissió del secretari general del PSOE i de tota l'executiva federal i la convocatòria d'un procés extraordinari amb la participació directa de la militància, per redefinir el model de partit i de participació de la militància en els processos d'elecció de càrrecs i candidats, i la redacció d'uns nous Estatuts del partit que arrepleguen les essències del partit.
2. Fer autocrítica completa de l'acció política del PSOE des del restabliment de la democràcia a Espanya. Demanant disculpes als ciutadans per haver-se apartat del camí socialdemòcrata amb una deriva socialcapitalista que no ha permès protegir els més febles de la crisi del capitalisme i per haver aparcat reivindicacions polítiques justes en nom d'una suposada superació del conflicte de les dues Espanyes que està clar que no s'ha produït.
3. La celebració d'una conferència política per renovar el missatge polític del PSOE deixant clars les signes identitaris del partit: Federalisme, República, Redistribució de la riquesa i igualtat en tots els àmbits i l'abandonament de la complicitat mantinguda amb un sistema capitalista que s'ha despullat ja de la pell de xai que s'havia col·locat, aproximadament després de la II Guerra Mundial.
4. Finalment, la celebració d'un congrés extraordinari per a l'elecció dels nous dirigents del partit a tots els nivells.
És evident que no es tracta d'una tasca fàcil i que el que aquí es demana implica un grau de sacrifici personal molt gran per part dels actuals dirigents del partit, però són massa anys amb una militància progressivament desencantada i desconnectada de la direcció del partit com per permetre que això continue. Amb una militància desencisada, la ciutadania mai podrà ni voldrà acostar-se al partit. De nosaltres depèn recuperar el partit per tornar-lo a la societat i que aquesta puga percebre que és l'eina transformadora que necessita per compensar els excessos d'un sistema basat en la dominació de la majoria per uns pocs.

6 anys i res ha canviat

No calen més paraules.

Heil Merkel!

La idea d'esta entrada no és més que posar negre sobre blanc unes reflexions sobre el que està passant ara mateix a Espanya/Europa i com som de naïfs els espanyols i els europeus. I ho dic això perquè no puc entendre com pot ser que passe el que passa. És a dir, tot Europa està agenollada "adorant" la cancellera alemanya Merkel i seguint les seues polítiques com si foren les que ens duran a "la terra promesa".

Jo no puc llevar-me la idea del cap que les polítiques europees, dirigides des de la Cancelleria alemanya, tenen més a veure amb una idea de dominació de l’Europa des de l’economia que de veritable interès perquè els socis europeus troben la sortida a la crisi. Perquè? Per diverses raons, la primera perquè no oblide quan, al començament de la crisi a Europa un “funcionari” alemany ja va filtrar informacions contraries a Espanya que varen fer que la prima de risc apujara sense cap altre motiu que aquella filtració. La segona, i més important, perquè un només guanya si hi ha algú que hi perd i amb tota aquesta història de la crisi de l’euro qui guanya és Alemanya que, fins i tot, arriba a tindre tases d’interès negatives! És evident que l’interès que pot tindre a solucionar els problemes dels socis (definint “soci” des de la perspectiva econòmica, no política) és menor que si el “problema” el tingués Alemanya també (que el té, tot i no ser del mateix caire i no haver-se apercebut encara). És evident que, fins ara, la jugada els ha anat bé. Quan va començar a parlar-se de Grècia el problema era dels bancs alemanys que concentraven una part important del deute del país. Ara ja se n’han desfet i eixe problema els resulta aliè així que, quina importància pot tindre el que passe ara a la plaça Sintagma o a qualsevol d’altra? Passaria el mateix si la fallida fóra d’Espanya? No queda clar, però jugar conforme esta fent Alemanya pot ser perillós no sols per als espanyols, també per als alemanys.

Però la qüestió que realment em resulta preocupant és la ceguesa dels nostres governants. A veure, quin és l’argument estrella de les polítiques d’austeritat extrema? Que a Alemanya els va funcionar “de cine” quan van haver de reconvertir-se per l’extrema perduda de competitivitat soferta a conseqüència de l’emergència dels països asiàtics i dels efectes de la reunificació de les dues Alemanyes de la guerra freda. Deixant a banda que els europeus van ajudar relativament aquell procés (més que només fora per no posar entrebancs) el que és evident és que la política d’austeritat implementada cap al final de l’era Schroeder i, fonamentalment, per Merkel ha donat els resultats macroeconòmics desitjats. A hores d’ara Alemanya és un país econòmicament envejable, ara bé que ningú oblide que eixe guany en competitivitat s’ha aconseguit a conseqüència d’afeblir els drets dels treballadors socialment més desprotegits. El “miracle” alemà v2.0 és molt diferent del primer, el de la postguerra. Els famosos minijobs en són la prova.

Però el que resulta impossible de creue és que aplicar la mateixa política als problemes actuals de, per exemple, Espanya vaja a donar el mateix resultat. I perquè? Bàsicament, perquè les circunstàncies de l’entorn són radicalment diferents. Quan fa 10 anys Alemanya va començar amb les polítiques d’austeritat la situació econòmica mundial no era pas la d’ara mateix. Els alemanys varen fer sacrificis, és clar, molta gent va patir condicions de vida miserable, cert, però tenien l’avantatge d’un mon on el consum no anava costera avall sinó costera amunt. Va ser una època on, amb les dificultats pròpies d’estos processos, era més senzill trobar mercats per als productes del país. Hi ha ningú que pense que aplicant ara polítiques que tingueren èxit en un cas concret i amb circumstàncies específiques tan diferents estem més a prop d’ixir del forat? Segurament seran aquells que, passe el que passe, guanyen o els que tenen clar que el millor per a un país és que els seus competidors s’afeblisquen d’una manera extrema per guanyar encara més espais econòmics.

La conseqüència de tot l'anterior: fins que no tornen a sorgir líders nacionals amb l'objectiu de fer d'Europa un ens polític fort, amb coordinació econòmica però no només mercantil, no trobarem la forma de sortir de la crisi que tenim al damunt.