La idea d'esta entrada no és més que posar negre sobre blanc unes
reflexions sobre el que està passant ara mateix a Espanya/Europa i com som de
naïfs els espanyols i els europeus. I ho dic això perquè no puc entendre com
pot ser que passe el que passa. És a dir, tot Europa està agenollada
"adorant" la cancellera alemanya Merkel i seguint les seues polítiques
com si foren les que ens duran a "la terra promesa".
Jo no puc llevar-me la idea del cap que les polítiques europees, dirigides
des de la Cancelleria alemanya, tenen més a veure amb una idea de dominació de
l’Europa des de l’economia que de veritable interès perquè els socis europeus
troben la sortida a la crisi. Perquè? Per diverses raons, la primera perquè no
oblide quan, al començament de la crisi a Europa un “funcionari” alemany ja va
filtrar informacions contraries a Espanya que varen fer que la prima de risc apujara sense cap altre motiu que aquella filtració. La segona, i més important,
perquè un només guanya si hi ha algú que hi perd i amb tota aquesta història de
la crisi de l’euro qui guanya és Alemanya que, fins i tot, arriba a tindre
tases d’interès negatives! És evident que l’interès que pot tindre a solucionar
els problemes dels socis (definint “soci” des de la perspectiva econòmica, no
política) és menor que si el “problema” el tingués Alemanya també (que el té,
tot i no ser del mateix caire i no haver-se apercebut encara). És evident que,
fins ara, la jugada els ha anat bé. Quan va començar a parlar-se de Grècia el
problema era dels bancs alemanys que concentraven una part important del deute
del país. Ara ja se n’han desfet i eixe problema els resulta aliè així que,
quina importància pot tindre el que passe ara a la plaça Sintagma o a qualsevol
d’altra? Passaria el mateix si la fallida fóra d’Espanya? No queda clar, però
jugar conforme esta fent Alemanya pot ser perillós no sols per als espanyols,
també per als alemanys.
Però la qüestió que realment em resulta preocupant és la ceguesa dels
nostres governants. A veure, quin és l’argument estrella de les polítiques
d’austeritat extrema? Que a Alemanya els va funcionar “de cine” quan van haver
de reconvertir-se per l’extrema perduda de competitivitat soferta a
conseqüència de l’emergència dels països asiàtics i dels efectes de la
reunificació de les dues Alemanyes de la guerra freda. Deixant a banda que els
europeus van ajudar relativament aquell procés (més que només fora per no posar
entrebancs) el que és evident és que la política d’austeritat
implementada cap al final de l’era Schroeder i, fonamentalment, per Merkel ha
donat els resultats macroeconòmics desitjats. A hores d’ara Alemanya és un país
econòmicament envejable, ara bé que ningú oblide que eixe guany en
competitivitat s’ha aconseguit a conseqüència d’afeblir els drets dels
treballadors socialment més desprotegits. El “miracle” alemà v2.0 és molt
diferent del primer, el de la postguerra. Els famosos minijobs en són la prova.
Però el que resulta impossible de creue és que aplicar la mateixa política
als problemes actuals de, per exemple, Espanya vaja a donar el mateix resultat.
I perquè? Bàsicament, perquè les circunstàncies de l’entorn són radicalment
diferents. Quan fa 10 anys Alemanya va començar amb les polítiques d’austeritat
la situació econòmica mundial no era pas la d’ara mateix. Els alemanys varen
fer sacrificis, és clar, molta gent va patir condicions de vida miserable,
cert, però tenien l’avantatge d’un mon on el consum no anava costera avall sinó
costera amunt. Va ser una època on, amb les dificultats pròpies d’estos
processos, era més senzill trobar mercats per als productes del país. Hi ha
ningú que pense que aplicant ara polítiques que tingueren èxit en un cas
concret i amb circumstàncies específiques tan diferents estem més a prop d’ixir
del forat? Segurament seran aquells que, passe el que passe, guanyen o els que tenen
clar que el millor per a un país és que els seus competidors s’afeblisquen d’una
manera extrema per guanyar encara més espais econòmics.
La conseqüència de tot l'anterior: fins que no tornen a sorgir líders nacionals amb l'objectiu de fer d'Europa un ens polític fort, amb coordinació econòmica però no només mercantil, no trobarem la forma de sortir de la crisi que tenim al damunt.
