Entrada publicada a La Veu del País Valencià el 16/6/2013. Podeu trobar una versió en castellà ací.
El 15 de juny es compliren 36 anys de la celebració de les primeres eleccions democràtiques
a Espanya des de la II República i per això m’ha semblat interessant fer estes
reflexions sobre el nostre sistema polític actual, particularment en allò que
s’anomena el bipartidisme i que
sembla ser la causa de tots els mals, polítics, que tenim. I ja puc dir ací que
la tesi d’aquesta entrada és, simplement, que el bipartidisme no existeix i que
només és una estratègia política per treure benefici electoral propi de partits
que han tingut, al menys fins ara, una influència política limitada i que veuen
a l’abast de la ma el poder guanyar allò que s’anomena “parcel·les de poder”
Que vivim una època
complexa és més que evident. La crisi econòmica encetà una crisi política
profunda que està posant en qüestió un sistema polític que dóna signes d’un
esgotament accelerat, entre d’altres coses, per una crisi ètica molt més
profunda i que afecta les institucions de l’Estat que sorgí de la dictadura. Com
tota situació de crisi extrema, el panorama polític es veu trasbalsat per dos
missatges que resulten molt atractius per als ciutadans ideològicament situats
a l’esquerra de l’espectre polític. Primer, que PSOE i PP són dues cares d’una
mateixa forma d’entendre l’acció política i de com fer servir els poders de
l’Estat. I, segon, que eixa identitat ha convertit el nostre sistema
representatiu en un sistema “bipartidista” i que eixa és la raó de tots els
mals que ens assolen. Al primer punt intentaré respondre un altre dia, ara
voldria donar el meu punt de vista sobre l’anomenat bipartidisme i el seu
origen.
Abans de res,
parlem de les dades. Tenim un sistema polític que ens du a un bipartidisme de facto? Des del 1977, i fixant-mos
únicament a les eleccions al Congrés dels Diputats, podem veure que el nombre
de partits que es presenten a les eleccions és prou nombrós (dels 51 del 1986
als 98 del 2008) mentre el de les candidatures que aconsegueixen representació
és més constant, entre 10-14 segons les èpoques. Si mirem els diputats que
acumulen les dos primeres formacions al Congrés dels Diputats desprès de cada
elecció trobem que oscil·la entre el 81% del 1977 i el 92% del 2008, mentre que
el percentatge de vots acumulats entre les dues formacions era del 64% el 1977
i del 85% el 2008. És a dir, hi ha premi per als partits majoritaris.
Curiosament, el premi és més important, en termes relatius, quan menys vots
reben: 17 punts de diferència entre vots i diputats el 1977 però 7 punts el
2008. Els motius que tradicionalment expliquen esta situació són tres: 1) un
sistema electoral que aplica la Llei d’Hondt que afavoreix els partits més
votats front als que no reben tants vots, 2) al fet que la concentració de vot
d’alguns partits els dóna una representació exagerada, segons altres partits
que es senten perjudicats, al Congrés i 3) que no val igual el vot a províncies
poblades que a províncies menys poblades. Però pot ser resulta interessant ara
veure què passa a les eleccions europees, quan la circumscripció única fa que
el segon i el tercer dels arguments anteriors no siguen d’aplicació. En este
cas, els dos partits més votats han rebut entre el 62% (1989) i el 85% (2004)
dels vots i el 70% i 91% respectivament dels escons repartits eixos anys. Val a
dir que normalment es considera que les eleccions europees una part dels
ciutadans les aprofiten per a donar un càstig al partit de govern, la qual cosa
subestimaria el percentatge de vot que les dues primeres opcions aconseguirien
si la convocatòria fora en clau estatal.
S’aprecia de les xifres anteriors que si bé és cert que el
sistema electoral, per l’ús de la llei d’Hondt, perjudica els partits
minoritaris, fonamentalment els d’àmbit estatal, no és, ni de bon tros, un
perjudici tan greu com volen fer-mos veure estos mateixos partits. Perquè doncs
inventen l’existència del suposat bipartidisme
de la política espanyola? Doncs no és més que un argument per afeblir al
PSOE. No es tracta de cap contuberni, simplement els “atacs” a l’inexistent
bipartidisme nomes venen de l’esquerra del PSOE perquè són els únics partits
que podrien beneficiar-se d’una davallada d’este partit. El PP, de moment, viu
còmodament la seua hegemonia de l’extrema dreta i no sembla que UPyD estiga,
encara, en condicions de llevar-li prou força com per fer que arribe a ser
preocupant.
Quin és el problema fonamental de la crítica al
bipartidisme, repeteixo que inexistent, del nostre sistema electoral? Doncs que
manifesta un menyspreu absolut envers els votants i la democràcia. Si hi ha
dues opcions polítiques que acumulen un percentatge important dels escons al
Congrés és, fonamentalment, perquè és el que els ciutadans han votat, és a dir,
és el que majoritàriament volen. Voler amagar la incapacitat de generar
alternatives polítiques que il·lusionen una part més important de la població
pels partits minoritaris darrere un suposadament pervers sistema electoral
dirigit a silenciar-les no és més que menysprear la intel·ligència dels
ciutadans i la seua capacitat de decisió quan les eleccions dels ciutadans no
van en la direcció que els agradaria als dirigents d’eixes formacions. A més,
si les propostes de les formacions minoritàries que parlen del bipartidisme com
el pitjor dels mals del nostre país no han estat acceptades o recolzades pels
votants, pot ser deurien dur a una autocrítica no basada en els entrebancs d’un
sistema electoral possiblement imperfecte però ni de bon tros tan castrador com
ens volen fer creure. Pot ser tinga a veure amb una història de lluites
internes pel poder, com pot ser el cas del PCE o, ara, d’IU on les baralles
internes han estat ben presents fins fa ben poc o pot ser per les
inconsistències d’un discurs polític amb una ductilitat exagerada canviant les
propostes programàtiques, i fins i tot les aliances polítiques estratègiques,
amb l’únic objectiu d’aconseguir entrar a les institucions com pot ser el cas
del Bloc, ara soci majoritari de Compromís. En tot cas, la realitat és que el
problema que les formacions minoritàries li veuen al bipartidisme, si existís,
no és la seua existència sinó el fet que no són elles les suposades
beneficiàries. Estem davant d’un “quítate tu ‘pa’ ponerme yo” disfressat amb la
dignitat d’una reivindicació que molta gent acaba creient-se perquè ningú li
l’ha argumentada.
Que el sistema electoral necessita una reforma en
profunditat és inqüestionable, però possiblement, la necessitat de la reforma
no es trobe en augmentar la proporcionalitat directa, és a dir, en igualar el
percentatge de vots i percentatge d’escons sinó en fer un sistema electoral que
done més veu als ciutadans, que pose als representants polítics a l’abast dels
seus electors i que dispose de canals de comunicació directa amb la societat.
Necessitem un sistema electoral que prime la rendició de comptes, que li lleve
poder als aparatos dels partits per
tornar-li’l als ciutadans i que siguen estos els que determinen, per exemple via
primàries obertes, quins són els candidats més adients per a cada elecció. Un
sistema electoral que done la possibilitat de que les majories no passen per
damunt de les minories sense prendre en compte les seues necessitats. I ací el
concepte de minoria no és només polític, que també, sinó que amb ell vull fer
referència, per exemple, a que territoris despoblats han de tindre un pes
superior al que la seua demografia justificaria per poder tindre possibilitats
de ser escoltats. Necessitem un sistema electoral que deixe fora de les
institucions als representants que no compleixen amb la màxima de “servei
públic”, de ser funcionaris al servei dels ciutadans. Segurament hi ha moltes
fórmules per aconseguir un sistema electoral que puga semblar més just o més
proporcional, i espere que més prompte que tard arribem a trobar una fórmula
que ens done a tots la impressió de normalitat que necessitem. Però mentre això
passa, el que no és èticament acceptable és llençar missatges sobre una
situació que no existeix, el bipartidisme, per a justificar les incapacitats
pròpies i per menysprear el que els ciutadans han decidit.
