[Aquí podéis encontrar la versión en castellano de esta entrada]
Vull començar l'any amb una reflexió que m'ha produït l'adicció del PP per exercir des del poder una veritable i completa contrarreforma del nostre magre sistema públic de justícia social igualitària (allò que alguns anomenen Estat del Benestar). Cada enderroc que el PP decreta, du associat un allau de protestes contra les que argumenta que disposa de la legitimitat democràtica que li donà el resultat electoral. I això és ben cert, el PP disposa d'una majoria absoluta/absolutista fruit del resultat del 20N. No és qüestió de discutir el seu dret a governar conforme considere convenient per al conjunt del país (deixant a banda el fet que a les eleccions mentí sobre el que pensava fer a l'arribar al Govern). Ara bé, els nostres governants són ben conscients, ho reconeguen públicament o no, que la legitimitat electoral que disfruten (i abusen) no pot considerar-se recolzament de la majoria social. I no ho dic només pel fet que alguna (o totes) les lleis del PP puguen trobar l'oposició dels ciutadans sinó perquè no deurien oblidar quin és l'origen de la seua força parlamentària. El 20N de 2011 10.830.693 votants donaren 186 escons al Congrés dels Diputats al PP i eixa és la base de la seua força. Però la resta de partits amb representació parlamentària, que sumen 164 escons, reberen 12.316.296 vots. És a dir, la majoria parlamentària no representa la majoria social del país. És evident que la democràcia consisteix en el govern de tots per part de la majoria, però no deurien oblidar els nostres governants que des del moment que es governa per a tots, les minories han de ser considerades a l'hora de fer les lleis. No hi ha una obligació legal de fer-ho així però si una obligació ètica de posar el govern al servei de tots els ciutadans. És evident que el PP no té cap intenció de desviar-se un centímetre del seu full de ruta, és evident que res que puga dir-li la societat en el carrer o al Parlament, els farà canviar el més mínim de les seues postures però això no deuria voler dir que els ciutadans oblidem què fan, com ho fan i com ho argumenten per a tindre-ho en compte la propera vegada que s'acostem a votar.
Vull començar l'any amb una reflexió que m'ha produït l'adicció del PP per exercir des del poder una veritable i completa contrarreforma del nostre magre sistema públic de justícia social igualitària (allò que alguns anomenen Estat del Benestar). Cada enderroc que el PP decreta, du associat un allau de protestes contra les que argumenta que disposa de la legitimitat democràtica que li donà el resultat electoral. I això és ben cert, el PP disposa d'una majoria absoluta/absolutista fruit del resultat del 20N. No és qüestió de discutir el seu dret a governar conforme considere convenient per al conjunt del país (deixant a banda el fet que a les eleccions mentí sobre el que pensava fer a l'arribar al Govern). Ara bé, els nostres governants són ben conscients, ho reconeguen públicament o no, que la legitimitat electoral que disfruten (i abusen) no pot considerar-se recolzament de la majoria social. I no ho dic només pel fet que alguna (o totes) les lleis del PP puguen trobar l'oposició dels ciutadans sinó perquè no deurien oblidar quin és l'origen de la seua força parlamentària. El 20N de 2011 10.830.693 votants donaren 186 escons al Congrés dels Diputats al PP i eixa és la base de la seua força. Però la resta de partits amb representació parlamentària, que sumen 164 escons, reberen 12.316.296 vots. És a dir, la majoria parlamentària no representa la majoria social del país. És evident que la democràcia consisteix en el govern de tots per part de la majoria, però no deurien oblidar els nostres governants que des del moment que es governa per a tots, les minories han de ser considerades a l'hora de fer les lleis. No hi ha una obligació legal de fer-ho així però si una obligació ètica de posar el govern al servei de tots els ciutadans. És evident que el PP no té cap intenció de desviar-se un centímetre del seu full de ruta, és evident que res que puga dir-li la societat en el carrer o al Parlament, els farà canviar el més mínim de les seues postures però això no deuria voler dir que els ciutadans oblidem què fan, com ho fan i com ho argumenten per a tindre-ho en compte la propera vegada que s'acostem a votar.
