Pedagogia i "chiquilladas"

(Ací podeu trobar la versió en castellà)
Els que tenim fills menuts sempre anem preocupats amb què fer per aconseguir que estes personetes arriben a ser persones l’endemà. Com fer que adopten uns valors que els permitisquen sobreviure en societat i ser acceptats per les seues característiques. Doncs bé, una de les lliçons que més normalment es sent quan un pregunta psicòlegs, pedagogs o quan llig articles sobre el tema és que les accions han de tindre conseqüències, i que si a una actitud reprovable d’un xiquet no li s‘oposa una reacció (mesurada, adeqüada i en sentit positiu) el més normal és que al temps torne a reproduir-se l’acció no desitjada.

Segurament este és un assumpte on si preguntem a “l’home del carrer” hi trobarem un consens prou estès al conjunt de la nostra Societat. I ara perquè em pega per parlar d’açò? Doncs molt simple. Ahir em vaig assabentar que les Joventuts Socialistes de Madrid havien suspès de militància una persona que havia escrit al seu Twitter una frase que pot interpretar-se com d’incitació a la violència. És a dir, hi ha un exemple d’acció-reacció clar. Esta reacció no va només adreçada a la persona que ha tingut una actitud reprovable des de l’òptica dels Joves Socialistes, val també com a advertència per a la resta de militants, llença el missatge que diu “els nostres valors són incompatibles amb certes actituds”. Si la pedagogia té raó, caldria esperar que no es tornés a repetir una acció semblant o, si no fos així, la seua freqüència i intensitat fóra sensiblement reduïda.

I quins altres exemples hem viscut recentment? Doncs situacions molt semblants amb respostes molt diferents. Este estiu hem vist de manera habitual com sorgien fotografies de joves de Noves Generacions del PP recolzant simbologia i règims feixistes. El nombre d’imatges ha sigut sorprenent en un país on no fa tant de temps encara governava un dictador contra els seus ciutadans. Doncs bé, quin ha sigut la reacció a eixa acció? Cap ni una. Cap dels membres de Noves Generacions s’ha vist amonestat per l’organització a la qual pertanyen ni per l’organització de la qual depenen políticament. Fóra d’unes palmadetes a l’esquena i d’un “son chiquilladas” no s’ha sentit res més. Conseqüència, els “chiquillos” de Noves Generacions viuen còmodes dintre l’exaltació de la simbologia feixista. Ara bé, ens podem estranyar quan els seus majors toleren que als col·legis es facen fires feixistes o que a les manifestacions continuen apareixent banderes franquistes (nota: l’escut franquista es basa en el dels Reis Catòlics però no és el mateix. Una bandera amb el “Una, Grande y Libre” no té res a veure amb els Reis Catòlics) i mans alçades “a la romana”?

Segons la teoria pedagògica indicada al començament, la falta de reacció ante estes accions només pot dur a la reiteració en les actituds filo-feixistes i això, en completar-se el desenvolupament de les persones implicades voldrà dir que eixes actituds seran considerades com correctes dintre d'un marc de convivència específic que, en teoria, deuria menysprear-les.

Al remat, crec que l’autèntic escàndol de tot el que hem viscut este estiu amb les fotografies filo-feixistes dels membres de Noves Generacions és que des de l’esquerra hem pogut arribar a pensar que la democràcia estava ben assentada a les bases del PP. Que un grup minoritari de franquistes podia estar més o menys amagat es podia esperar, però que el franquisme tingués encara una força tan gran dintre de la dreta espanyola és una mostra més de com de mal es va fer la “modèlica transició” espanyola.